Ja fa molts anys, escrivia que l’art és vida i la vida és art. Afirmació rotunda i un xic pamfletària. Avui, amb els matisos que et van afegint els anys, ho subscric però ho ompliria de notes de peu de pagina: Art? Què es considera art? Qui o quines instàncies decideixen que és i qui és art? Quin art? Per a qui, a quins llocs?,…I així podríem omplir un llibre sencer filosofant, (amb el meu gran respecte per aquesta disciplina del coneixement i estimació per la saviesa).

I és que som al segle XXI i tot va molt accelerat. Tot va tant i tant de pressa, que a la humanitat ens pot passar per sobre!. El planeta se’n sortirà!, se n’ha sortit de fa mils de mil·lennis, però nosaltres i sobretot els que ens venen al darrera ho podem tenir molt magra.

Cal i cal ja, una revolta de la ètica. Crear la societat i per tant l’economia del be comú. Hem de construir una societat on la racionalitat, l’egoisme i el desig de tenir, no en siguin el motor. L’empatia, i la compassió haurien de ser-ne el motor. Amb aquest nou model social, l’art, no pot ser un be especulatiu ni de ostentació del poder. És un debat antic i ben actual. Sovint, quant veig art anònim a les parets de les ciutats, ja siguin pintures o escrits reivindicatius, les veig com a proclames poètiques, frases enginyoses, metàfores que colpegen. Art anònim i efímer però art igualment.

Afortunadament ja hi han moltes veus als museus que parlen de nous conceptes, de fórmules més participatives, de que els museus deixin de ser mausoleus d’obres d’art. Queda molt per fer i molt per subvertir i el paper de l’artista, cercant la seva independència, n’és fonamental.

Art i societat sempre van de la ma. Es tracte de posicionar-nos. Decidir quin model de societat volem contribuir a construir i per tant quina és la nostra relació amb l’art.

Mima Sant i Granados