2017 – TEIÀ POLIÈDRIC

Poliedre: Sòlid limitat per quatre o més polígons anomenats cares.

Doncs aquest any tanquem una etapa fent per primera vegada un Polièdric.

Sempre havíem entès aquesta exposició com a visions particulars i personals del nostre poble, artistes locals ens explicaven la seva manera de veure’l i viure’l, i sempre des d’una tela. Però mai l’havíem presentat des del punt de vista de la figura geomètrica.

Aquest cop, hem partit de les formes: icosaedres, piràmides i prismes. I les hem omplert de les obres de tots els autors que hi han participat des de l’any 2012. Així, doncs, en cadascun dels elements exposats hi podreu veure una part dels 49 quadres que han format els Polièdrics.

Fragments que formen un nou tot, una visió diferent del nostre Polièdric. A partir de la trigonometria més objectiva entrem en el Teià més subjectiu, el que han vist noranta-vuit ulls diferents, però tot d’una sola vegada.

I ara el volum s’ha apoderat de la sala i ja no veiem una exposició plana, un Teià a les parets, sinó que també el podem sentir, entrar-hi o notar l’aire que hi circula; entre ferros que han pres vida i deixen entreveure un Teià fotografiat, pintat i gravat.

L’icosaedre va girant i aquest joc farà que les imatges mai siguin les mateixes. Atura’t una estona i mira’t Teià, el veuràs el moviment. Si reculls cadascuna d’aquestes cares podràs construir el teu Teià, que mai serà el tot, però sí una mica més complert. Perquè podria ser que tots aquests trossos junts siguin una imatge més real que la que hi ha en un sol quadre?

Així, aquesta instal·lació s’ha convertit en una síntesi de les cinc edicions que el precedeixen i que obre les portes a moltes altres possibilitats, a maneres de reflexionar i d’innovar. A partir d’ara el Polièdric pot anar per qualsevol camí que ens suggereixi una nova manera d’entendre la vida i el poble.

Hem d’agrair especialment als autors del Polièdric que ens han deixat utilitzar de nou la seva obra, sobretot aquells que ens han deixat tallar-la, una bona mostra de generositat. Els autors del primer polièdric, que van treballar sobre una fusta de conglomerat de metre vuitanta i que havíem de moure entre dos persones, una obra sovint incòmode de fer, amb un suport poc agraït. Aquestes obres s’han convertit en les piràmides que avui llueixen a la sala.

La Comissió d’Exposicions, liderats per la Mima Sant i amb la col·laboració imprescindible d’en Francesc Casals, hem transformat aquelles obres fantàstiques en una nova obra que serà efímera, que quedarà en el record de tots. Una instal·lació que estem segurs que en gaudireu, perquè fent-la n’hem gaudit. Hem descobert que el Polièdric té moltes possibilitats i ja estem pensant en projectes de futur.

I tot, sense perdre de vista l’essència d’aquest projecte: Teià.

Teià són totes aquestes mirades.
Maria Federico

_____________________________________

ELS QUATRE PINTORS DEL MOLL DE LA TIMBA

Eren quatre pintors de bona jeia. Arribaren plegats, un migdia d’estiu, quan els banyants tornaven de les platges.(…) Plegats i separats: tres amb vehicle propi i l’altre en l’autolínia. Tots quatre, l’endemà, de bona hora pintaven, gairebé de costat, al moll nou de la Timba. D’esquena al Sol i de cara als covals i als calancs de S’Arenella, on el ponent nodreix els sortillers.(…) Tots quatre amb cavallet, enquadraven la tela per pintar el mateix: muntanya i mar, amb pins, vinyet i oliveres, i el veler, si s’escau, del tenaç solitari. Talment ho veia jo; i els vaig parlar. L’un d’ells era való, l’altre normand, l’altre una bella noia escandinava i el quart de la Garrotxa. Es van conèixer; no es parlaven gaire. S’espiaven, i a l’ombra de rares palloles no sé pas quins secrets emboiraven les teles. Puix que un cop enllestits, tots ells també alhora, les quatre vistes semblaven pintades en indrets oposats, sota cels distints.(…) I tots plegats cridaven: ¿Quin país és aquest que cossos i colors muden semblança en un cluc de parpella

J.V. Foix, de Tocant a mà… (dins Obra poètica en vers i en prosa. Barcelona: Edicions 62, 2000, vol. I. p. 487-488)

____________________________________

La casa que vull
Joan Salvat-Papasseit 

La casa que vull,
que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.

Que hi dugui un camí
lluent de rosada,
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.

Per si em cal repòs
que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.

Que al temps de l’estiu
niui l’oreneta
al blanc de calç ric
del porxo amb abelles.

Oint la cançó
del pagès que cava;
amb la salabror
de la marinada.

Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.